Aquesta és la cronica del nostre amic Àlex, com ens diu el seu nick un CAVALLBOIG, boig entre d'atlres coses per això del BTT. Enhorabona Àlex, Si senyor !!!!
Surto de casa a les 08:30h, vestit de ciclista. A la màesquerra porto la coixa i a la dreta a l'Arnau (el meu fill). Em mira raro com ppènsant "que fot aquesta paio un dimecres a les 08:30h del matí vestit deciclista per portar-me a la guarderia?". Arribo a la guarderia amb el cortxe i la coixa al portabicis. Entro amb l'Arnau i la gent em mira raro.
Arribo a la urbanització El Muntanya a les 09:30h i el cotxe marca -2ºC.Em preparo les coses, faig una mica d'estiraments i em pujo a la bici per començar aquesta aventura. Ràpidament el camí comença a empinar-se força, tinc els dits gelats, però no ma'arrugo. Vaig seguint la ruta amb el GPS sens problemes. És fantàstic, perquè nio em trobo a ningú, ni bicis, ni cotxes, ni gent ... és clar, lúnic penjat que va pel camp a menys no se quants graus soc jo, normal que no em trobi a niungú.
Corono el Matagalls xic i al arribar a la Font Pomereta (no surt aigua, perquè està glaçada) el GPOS em diu que he d'anar a la dreta, però a la dreta no hi ha camí. Truco aun amic del treball que és de la zoan i em diu que he de seguir el camí, sense desviar-me. Al cap de 10 minuts el GPS ja torna a trobar la ruta i segueixo endavant.
Tot d'un plegat em trobo a uan noia amb tres gosos i en pantalons curts (encara hi ha gent més penjada que jo). M'aturo en un encreuament i sento que em diu "A on vas?" Li dic que al Matagalls i em mira i em diu, "Però amb bici?, ho tens molt complicat". M'indica un camí diferent al que em diu el GPS i em diu que és molt mnés ràpid. CAGADA!!!!!, perquè coplons li vaig haver de fer cas. Em trobo davant de la Font Clareta amb el camí impracticable i sensa el GPS. Miro la ruta del GPS i em diu que estic a 1km de la ruta, però amb l'inconvenient que he de pujar una muntanya camp a través per a arribar a la ruta que haviia d'haver seguit. Recordo lo del Puigmal i penso, no serà tan fotut com allò i començo a caminar amb la bici alk costat punjant per aquella muntanya amb uns matorrals punxants afins a l'alçada dels genolls. Després d'una hora anant camp a través arribo a la ruta del GPS, em pujo a la bici i a seguir el camí sense deixar-lo en cap moment. Pujo el que jo pensava que era l'ultim turonet, però no encara falta una última empenta. Ja veig la creu del Matagalls i les rampes a les cames comencen a fer acte f¡de presencia. Vaig gala de la meva tossuderia, em pujo a la bici i cap a dalt. Ja he coronat el Matagalls!!!!!! fot un aire gelat, però per desgracia meva no hi ha gens de neu. Observo que la gent hi ha posat uns pesebres i passats 5 minuts arriben una colla de jovent que al·lucinent quan veuen la coixa a sota la cre. Si he pujat fins aquí en bici, els hi dic tot cofoi i em diuen qu estic penjat. EL guia qye portaven em diu que mai havia vist ningú pujar en bici amb un fred com el que feia. Al'estiu algun si que he vist, però a l'hivern ... Tothom em felicita i jo també els felicito, és clar.
Els hi demano que em facin una foto, perquè després no g¡digueu que no he pujat i ràpidament tiro avall, ja que ales 1t5:30h havia d'estar a la guarderia. Passats 10 minuts la lefty se'm queda sense aire. A on estar`pa el Quiñones amb el compressor aquell, penso. No podré fer el descens tan confiat com dessitjaria, però amb el que he suat per pujar, el que no volia fer era baixar patint, volia gaudir a tope la baixada i així ho vaig fer. Vaig seguint el track al GPS i tot d'un pelgat em foto una hostia de collons. Moc les cames per saber que no m'he fet massa nmal i decideixo seguir ràpidament, abans no es refredi massa el genolll. Arribo al camí principal i amb l'emoció del descens em paso el desvio,ja que no anava mirant tota l'estona el GPS. Passat 1km del desvío me n'adono que a la panatlla del GPS no hi ha res, freno en sec i descobreixo que he de retrocedir 1km i en pujada, MEEEEERDA! No hi ha més remei. Giro cua i cap amunt. Arribo a Collformic,ja que vaig canviar la ruta perquè no tenia temps i gafo la carretera que va cap a El Brull. 4,5 hores despés arribo al cotxe, ho carrego tot i cap a casa.
L'experiència ha estat molt posistiva i si algú la vol fer no em negaré com la del Puigmal. He de recoenixer que m'ghagués agradat fer-la sobre neu, però el dia ideal per a mi per a fer-ho era el 15 de desembre i no sabia si tindria una altra oportunitat i no la vaig deixar escapar. Agrair des d'aquestes linies, tots eks ànims que m'heu donat i les vostres felicitacions i dir-vos també que sou tots de PUTA MARE i que m'ho paso de PUTA MARE cada diumenge amb tots vosaltres. GRÀCIES COMPAMYS !!!!!!!
Els hi demano que em facin una foto, perquè després no g¡digueu que no he pujat i ràpidament tiro avall, ja que ales 1t5:30h havia d'estar a la guarderia. Passats 10 minuts la lefty se'm queda sense aire. A on estar`pa el Quiñones amb el compressor aquell, penso. No podré fer el descens tan confiat com dessitjaria, però amb el que he suat per pujar, el que no volia fer era baixar patint, volia gaudir a tope la baixada i així ho vaig fer. Vaig seguint el track al GPS i tot d'un pelgat em foto una hostia de collons. Moc les cames per saber que no m'he fet massa nmal i decideixo seguir ràpidament, abans no es refredi massa el genolll. Arribo al camí principal i amb l'emoció del descens em paso el desvio,ja que no anava mirant tota l'estona el GPS. Passat 1km del desvío me n'adono que a la panatlla del GPS no hi ha res, freno en sec i descobreixo que he de retrocedir 1km i en pujada, MEEEEERDA! No hi ha més remei. Giro cua i cap amunt. Arribo a Collformic,ja que vaig canviar la ruta perquè no tenia temps i gafo la carretera que va cap a El Brull. 4,5 hores despés arribo al cotxe, ho carrego tot i cap a casa.
L'experiència ha estat molt posistiva i si algú la vol fer no em negaré com la del Puigmal. He de recoenixer que m'ghagués agradat fer-la sobre neu, però el dia ideal per a mi per a fer-ho era el 15 de desembre i no sabia si tindria una altra oportunitat i no la vaig deixar escapar. Agrair des d'aquestes linies, tots eks ànims que m'heu donat i les vostres felicitacions i dir-vos també que sou tots de PUTA MARE i que m'ho paso de PUTA MARE cada diumenge amb tots vosaltres. GRÀCIES COMPAMYS !!!!!!! 
Y agradecer a todas las balas que han echado un cable para que esto llegara a buen fin.
Como ya han salido los maquinas y estamos todos, (al fin ha llegado el “Lenguas” que se ha ido de fiesta la noche anterior y se le han pegado las sabanas) nos dirigimos al punto de salida, la sensación que tengo es de que no hay tanta gente como en años anteriores, la cosa parece que pinta bien….
Tomamos la salida de forma tranquila, sin agobios y en plan paseo, y así hacemos los primeros kilómetros, sorprende que la gente vaya tan despacio, y que se pueda pedalear con tranquilidad. Decido aligerar un poco el ritmo, ya que estamos en la Prehistórica, no en la pedalada de la Llagosta!!!! Y así con ritmo alegre adelantamos a bastantes bikers y llegamos hasta el primer avituallamiento en Sant Agnes, hasta ahora cero trialeras, y ningún empujón… De verdad que estamos en la Prehistórica??? Parece mentira!!!!!
Aquí nos reagrupamos (todos menos el “cap” y “Balumba” que van como motos por delante) y decidimos no hacer una parada larga, hay que aprovechar que vamos en buena posición. Continuamos la marcha y entonces empieza la verdadera Prehistórica: Rampas duras, trialeras interminables, más rampas, más senderitos…QUE MARAVILLA!!!!! Así hasta el segundo avituallamiento a los pies de “La antena del diablo” Y entonces todos nos hacemos la misma pregunta: Habrá que visitar a Satán? La respuesta es No, la ruta lleva ya unos 25km y empieza el descenso, o el disfrute a lo bestia como lo queráis llamar. Fue una bajada apoteósica, yo la hice prácticamente toda con Patxi, el suegro, Javi Coronado y Carlos “lenguas” y puedo decir que además de disfrutar como nunca no pare de reír, era un autentico espectáculo ver bajar a Carlos al grito de Viva Venezuela libre!!!!!! Por favor déjenme pasar!!! JAJAJAJAAJ Que tío!!!!
Asi, entre el cachondeo y el sufrimiento nos pegamos los 15km que quedaban, venga raíces, venga piedras, venga cuestas, venga trialeras, era un no parar QUE GOZADA!!!!! Un autentico disfrute hasta llegar a meta, donde nos esperaba la sabrosa y ya típica “buti”.
Hoy nos la hemos ganado, ya que los 40km han sido muy divertidos pero también muy rompedores y exigentes.
Puedo decir que para mí ha sido la mejor pedalada que he hecho nunca, el terreno perfecto, la organización perfecta, y mis compañeros los mejores. Eso sí, eche en falta a muchos balas, y en especial al gran Xavi Sanz (que se que este es su terreno.)
En definitiva, una mañana de domingo perfecta, que espero repetir y disfrutar en poco tiempo junto a todos los balas.
Gracias a todos por compartir estos momentos conmigo y espero y deseo que días como este se repitan en muchas otras ocasiones.
Gracias y SEMPRE AMUNT BALAS!!!!
Anem junts a la meitat de la primera pujada, ja que una cadena del camí ens trenca el grup i ja no el puc agafar. Pujem l'ermita de Sant Ramón i fem una baixada acollonant. En una mica més de 3 quilometres ja portem un desnivell acumulat de quasi 300 metres, potser una mica massa i tot però bé, és el que hi ha. Sobre el quilòmetre 6 ens arriba una rampa que la gent que portava al meu costat diuen que les hi marca un desnivell del 31%. Jo pujo una mica més de la meitat en bici i la resta a peu per no morirme a les primeres de canvi. Poc després ens trobem l'avituallament, pel meu gust massa aviat. Agafo mig platan i segueixo pedalant guanyant alguna posició més, això si cada vegada paso a menys gent. Després d'un reguitzell de pujades i baixades, de pasar per Begues, Torrelles de Montserrat, de fer trams que havies de fer a peu ja fos per la dificultat o perquè el del davant es baixava i t'obligava arribem a la part final i plana de la sortida. Una zona de pedres molt petites a on costa molt pedalar i a on hi ha molta gent que cau, entre ells l'Àlvaro, per variar. Sento un helicopter i m'enrecordo de la macro de Guanta a on un company va ser atés després de la mega hostia que es va fotre, doncs aquí passa el mateix. Es tal l'hostia que es fot que tallen la cursa i la desvien per una altre lloc per a no entorpir les tasques de cura d'aquest biker. No hi ha sorpreses i lÀlvaro arriba el primer dels tres, jo el segon i el showman Bartalot el tercer. l'Àlvaro i jo esperant al rafel ens estirem en unes camilles a on ens posen unes maquines electròniques per a recuperar les cames.
Després de pagar 30€ per un maillot, un entrepà de butifarra i un got de GATORADE, ahhh i mig platan, ho he trobat excessiu. El que voliem, o a menys jo, era cambiar una mica de paissatge i és el que vam aconseguir.
El millor, la conversa que vam tenir del Papa tornant cap a casa. Si alguna vegada la volem fer, tinc el track guardat i el penjaré al wikiloc.
Salut i quilòmetres!!!!


Viendo lo que iba a suceder durante gran parte de la pedalada, (muchísima gente, barro, humedad, prisas incomprensibles por parte de algún desesperado…) decidí disfrutar de los paisajes, de la niebla que envolvía el entorno, de esas gotas q me caían de la visera del casco, de los grandes “bikers” que allí conocí, de la sensación de estar compitiendo, de poder ver el compañerismo que despierta este deporte y por que no, del dolor en ocasiones.
Una vez llegué a la cima, mi esfuerzo se vio recompensado con uno de los paisajes mas bonitos q he visto. -¡estoy encima de las nubes!- Pensé.
Primer avituallamiento, agua y naranja. Pero que buenas estaban esas naranjas. Me supieron a gloria. Unos minutos mas tarde y habiendo descansado un poco, veo llegar a kiko y compañía. Los cuales continúan el camino sin parar a repostar energías.
Comencé de nuevo a rodar y no tardé en volverme a encontrar solo entre la gente. Mucho cachondeo fue lo que percibí. Collons, Collons!!! Q risas me pegué con el grupo que estaba.
La última subida antes de llegar a la zona del almuerzo me pareció de infarto, aunque la superé sin más problemas. La recompensa por acabar la mitad del recorrido corto fue barra libre de vino, agua, zumos varios y un bocadillo de butifarra.
Un rato tirado en la fresca hierba con mi bocadillo, mi zumito y esos rayos de sol que ya comenzaban a picar, fue suficiente para hacerme entender, que aquel esfuerzo que estaba haciendo, SI merecía la pena. Que bien me sentía.
Al rato de llegar Kiko, Sandra y Alberto, y estar charlando tranquilamente, Vi a lo lejos llegar a Miguel.- ¡Migueeel!- grité. Cuado me acerqué, su cara era un poema. La perdida de las gafas fue un severo infortunio que le hizo ir sufriendo durante toda la salida.
Cuando ya habíamos repuesto energías e intercambiado impresiones, salimos con ganas de ver lo que el camino no deparaba. Más barro, bajadas divertidas y más cachondeo. Un agujero en el camino se le cruzó a Sandra y con un triple mortal por encima del manillar digno de Jackie Chan, hizo q esta aterrizara dejándola tocada para el resto de la pedalada. Unos minutos mas tarde y tras cerciorarnos de que ni ella ni la bicicleta iban a abandonar la ruta, continuamos dirección meta. Me desmarqué de ellos, unos metros mas abajo. Cuando me di cuenta, decidí esperarlos bajo un chopo en medio de una pequeña carretera. Cuando llegaron, las bajas que iban a provocar Sandra por culpa de otra caída y Miguel por culpa de la perdida de sus gafas y la rotura de su freno delantero, hicieron que la ruta la termináramos Alberto y yo, ya q Kiko decidió acompañarlos por la carretera hasta el final.
Es en este tramo es donde Alberto realmente me demuestra quien es. Como le da a los pedales este grandísimo biker. Los últimos 6 kilómetros de pedalada, a mi entender fueron los mas bellos de todos. Unos paisajes preciosos, unos bosques encantadores, un olor a naturaleza impresionante, y un sonido a agua desbocada hipnótico. Las ultimas bajadas un tanto técnicas, y el remojón que nos damos en los pies al pasar por el ultimo río, no nos importa lo mas mínimo.
Ascendiendo de nuevo por el sendero entre el follaje, música lejana nos hace entender que el trayecto está llegando a su fin, no me equivoqué. Otra vez me encontré en medio de la multitud buscando, con éxito, a mis compañeros. Estaban todos en buenas condiciones. A Sandra le hicieron unas curas en la Cruz Roja sin mayor importancia y el resto estaban ya reposando.
Maillot, refrigerio, unas pataticas… Ya había terminado mi primera Cabrerés.
Dos días mas tarde que es cuando he terminado esta crónica recuerdo ese día como algo extraordinario, un gesta, un… no se. Bravo a los organizadores y Bravo a los que ese día hicieron que al menos yo me sintiera como uno mas. BRAVO!!
José A. Molina 



